Carles Xuriguera, Rafel Faixedas i Quim Masferrer són Teatre de Guerrilla, una companyia que neix el 1998 amb l’espectacle Teatre total. La companyia, que s’autodefineix com “teatre antropològic d'humor corrosiu”, té la base d’operacions a l’espai República de Guerrilla, que també funciona com a punt de distribució de companyies petites i com a centre de formació teatral. Paral·lelament, el trio humorístic col·labora amb la plataforma que els va donar a conèixer: la ràdio (dos anys al programa “L’hora del pati” de RAC1) i la televisió (“La columna”, “Una altra cosa”, “Villaguerrilla”...). Un dels seus membres, Carles Xuriguera, explica alguns detalls de les dues intervencions que realitzaran a la Festa Major.

Divendres 1, 21.00 h. / Plaça Sant Roc
Divendres 1, 01.00 h. / Plaça Doctor Robert

Exactament, quin tipus de guerrilla sou?
Tu ho has dit. Som una guerrilla teatral, som una gent que es considera guerriller, però dins del món de les arts escèniques. Nosaltres estem situats en un poble molt petit, Sant Feliu de Buixalleu, i hem de fer molta guerrilla  per tirar endavant la companyia i per treure el cap dins el panorama teatral de casa nostra i de l'estranger.

I per quin tipus d'idees lluiteu?
Nosaltres partim del clown, de la tècnica del pallasso, per realitzar un treball molt artesanal, però mirant també les nostres possibilitats. Tampoc oblidem dos referents com la societat que ens envolta i l'ésser humà. En definitiva, és una feina artesanal i petita, però amb intenció.

Heu batejat el vostre estil com "teatre antropològic d'humor corrosiu". En què consisteix?
És un títol una mica ostentós que ens vam posar nosaltres mateixos per definir-nos. Pensem que qualsevol tipus de teatre és antropològic. Per als nostres espectacles ens inspirem en el que tenim més a prop: en les persones, en el nostre poble i en l'entorn natural on vivim. Quant a l'humor corrosiu, no considerem l'humor com una finalitat -el fer riure per fer riure- sinó que aprofitem l'escenari per explicar allò que pensem, les nostres inquietuds i manies. Utilitzem l'escenari com a diàleg on l'humor corrosiu és el mitjà, no la finalitat.

Què li deu Teatre de Guerrilla a la ràdio i a la televisió?
Déu n'hi do! No ens hem pas d'amagar que la televisió ens ha ajudat a donar-nos a conèixer i a fer que la gent ens vingui a veure al teatre. La televisió és un gran megàfon i, en aquest sentit, ens ha anat molt bé. Fins ara hem fet col·laboracions, però aquest estiu hem presentat un programa propi "Villaguerrilla"; nosaltres treballem a la televisió, i la televisió ens ajuda a nosaltres.

Per què funciona tant la fórmula del trio d'humor?
La veritat és que no ho sé. És casualitat que nosaltres siguem un trio, podríem ser perfectament quatre persones. De fet, a vegades hem sigut dos, tres o cinc, tot depèn del format de l'espectacle.

Parla'm una mica del projecte "La República de Guerrilla"?
La República de Guerrilla és el microestat independent que tenim, és casa nostra. Són 450 metres quadrats, situats a la població d'Arbúcies, i allà tenim l'oficina, el local d'assaig, el magatzem, etc. Però alhora acollim altres companyies que no es poden permetre un local d'assaig.
També organitzem cicles de teatre per a professionals del teatre: aquest estiu han realitzat cursets en Ramon Fontserè i en Marc Martínez i ara al setembre vindrà la Marta Carrasco.
Tu mateix imparteixes un dels curs sobre el clown i el fet de deixar la bèstia lliure sobre l'escenari. Aquest clown, tothom el portem a dins?
Jo crec que sí. Però s'ha de tenir ganes d'ensenyar-lo i de viure'l. Es tracta de fixar-nos en altre gent i buscar dins nostre l'estat de ridiculesa i d'imbecilitat que tots portem a dins. La bèstia lliure és això, és un animal que corre lliure per sobre de l'escenari, que no té límits més enllà dels que marquem nosaltres.

Alguns consells per contactar amb aquest clown?
Anar amb un pallasso per la vida és difícil, et complica la vida. Però, d'altra banda, és una forma de mirar-se el món molt interessant. Conduir fent el pallasso no ho recomano, però sí asseure’s en una terrassa i mirar el món des del punt de vista del pallasso; pot ser interessant i et fa la vida més entenedora o, si més no, més divertida.

Quin és el plantejament de "El directe" que presentareu a Sabadell?
"El directe" és una mirada cap el món de la creació i del teatre, intentant ensenyar la seva ridiculesa, els tics i els vicis. Això ho fem a través de la nostra pròpia companyia, de nosaltres mateixos: presentem a tres personatges que han de tirar endavant un espectacle i encara que no sàpiguen fer alguna cosa, tiren endavant la feina. Així que el que fem és posar-nos a nosaltres mateixos a la picota per parlar del teatre, tal com el veiem nosaltres.

De tant en tant és sa mirar-se el melic i riure's d'un mateix, no?
Es tracta d'això: ensenyar les ridiculeses per tal d'assumir-les i riure'ns de la professió. Però no ens riem de ningú en concret, sinó que ens posem a nosaltres mateixos, per fer una mica de neteja, bàsicament.
D'altra banda, crec que és bo i sa pensar de tant en tant en la societat i en un mateix, desdramatitzar tot allò que ens passa en la vida quotidiana.
uriosament, això és el contrari que fem nosaltres, perquè nosaltres ens dediquem a pujar a  l'escenari i dramatitzar les coses, per exagerar-les i riure'ns.

També sou els pregoners de la Festa Major. Com veus aquesta experiència?
Buff! (riu) Nervis, hi ha nervis. Ja hem fet alguns pregons; sempre que ens ho han demanat ens ho preparem molt bé, perquè és una responsabilitat molt important, que la ciutat et convidi o obrir les seves Festes Majors, és un fet molt important. Molts nerviosos, però molt contents pel fet de poder ser els pregoners d'una ciutat com Sabadell, amb 200 mil habitants, i nosaltres allà enfilats al balcó…, en fi, fa una mica de respecte. Aquesta setmana hem estat assajant-lo i, res, fins divendres allà al balcó.

Vols dir que passeu més nervis en un pregó que en una estrena d’un espectacle?
Clar, una estrena és important, és un dia amb molts nervis, però nervis positius, amb aquell neguit a la panxa; uns nervis negatius ens deixarien clavats i no ens deixarien fer res. Però és important tenir aquest neguit i aquesta emoció. La veritat és que tens raó, en una estrena nostra hi ha més nervis que en un pregó.

Ens pots avançar alguna cosa del pregó?
A nosaltres ens van informar que els pregoners llegien el seu pregó durant cinc minuts, una cosa com molt seriosa. Però nosaltres el que farem és un diàleg entre nosaltres tres, el que no avançaré és el contingut. Però sí que puc dir és que parlarem de coses de la ciutat, com no, dels vostres grans veïns de Terrassa, etc.

L'humor corrosiu hi serà, no?
Sí, es clar, hem d'ensenyar els problemes que té Sabadell. Nosaltres que som de fora i ens ho podem mirar amb distància, farem sortir aquestes cosetes.

>> Ivanna Vallespín