Sembla que els rockers no han mort, o almenys això és el que pensem quan veiem actuar Loquillo y Trogloditas. A finals dels 70 i principis dels 80 ser rocker estava de moda. Una de les pel·lícules de l'època era Grease -que feia referència a un grup de joves dels 50-. John Travolta es va convertir en tot un mite i molts joves l'imitaven. Van tornar els 50, la qual cosa significava la recuperació del rock-and-roll més tradicional. Aquesta modalitat musical lleugera, sorgida a mitjan anys 50 als EUA, va ser l'estil triat per molts grups de l'època. Era llavors quan José María Sanz (Loquillo), nascut al Clot, Barcelona, el 1960, iniciava la seva carrera.
Diumenge 3, 0.00 h. / Esplanada del Parc Catalunya

Ja des dels seus inicis va estendre aquesta passió pel rock-and-roll per tot el territori espanyol. A principis dels 80, el moviment rocker va agafar rellevància, sobretot a Barcelona i de la mà del grup Loquillo y Los Intocables. En aquella època aquest tipus de música havia de conviure amb el folk i el que es coneix com a rock laietà, el jazz rock, els festivals a l'aire lliure i amb les restes del moviment hippy. L'explosió punk començava a ser assimilada per la indústria discogràfica i pels fans. No obstant, la banda rock star va apostar pel rock-and-roll.

Curiosament, Loquillo despertava tant les ires dels rockers, que l'acusaven de massa punk pel so de Los Intocables, com les dels punks, que el titllaven de ser massa retrògrad per fer versions de Dylan i per la seva passió pel rock-and-roll clàssic.
Després de Los Intocables van arribar Loquillo y Trogloditas, en un moment en què que Barcelona era una ciutat "morta per al rock", per la qual cosa decideixen anar-se'n a Madrid. Allà sembla que hi ha més sensibilitat cap a aquest tipus de música; la capital espanyola es trobava immersa en plena Movida Madrileña.

El primer disc de Trogloditas, El Ritmo del Garaje, està ple de temes que es convertiran en clàssics dels 80, com Cadillac Solitario o Quiero un camión.
A mitjan anys 80 apareix La Mafia del Baile, molt polèmic per un anunci que era l'antítesis de les campanyes en contra de les drogues titulat No te drogues o acabarás así. Mis Problemas con las Mujeres (1985) va ser disc d'Or, va obtenir un èxit massiu i va fer que el grup es consolidés. Després graven Morir en Primavera, que els va donar molt més recolzament, amb cançons "rollingstonianes" com Besos Robados o Todo el mundo ama a Isabel.

El 1988 va sortir a la llum el clàssic directe, gravat a la sala Zeleste, titulat A por ellos…, que fa un repàs als temes mítics de la banda. Aconsegueixen que la versió de Cadillac Solitario arribi a número 1 de les llistes sis anys després de la seva primera edició.
El disc Hombres, a principis dels 90, amb temes com Simpatía por los Stones, Blanco y Negro, Diez Años Atrás, junt amb Brillar y Brillar, es converteix en un clàssic i assoleix el disc de Platí. Loquillo, però, està cansat de tanta gira i decideix instal·lar-se al País Basc i allunyar-se de tanta tensió.

Després vénen altres èxits. No opten tant per les tornades fàcils de recordar sinó que fan cançons més treballades, i Loquillo és cada vegada més crític des d'un punt de vista social i polític.
El 1997 apareix el disc Compañeros de Viaje, amb el single Que hace una chica como tú…, que torna a les llistes vint anys després que Burning el tragués a la llum. A finals dels 90 arriba Feo, Fuerte y Formal, que els porta un altre cop a primera línia.
Després han vingut treballs com Arte y Ensayo (dedicat al rock dels anys 70) i més discos, fins a arribar a l'actualitat, quan presenten Hermanos de sangre, amb alguna cançó inèdita. Amb aquest treball sorprendran el públic sabadellenc que s'apropi a l'explanada del parc de Catalunya aquest diumenge.