Amparanoia és el projecte musical d’Amparo Sánchez, qui de ben jove va muntar diversos grups a la seva Andalusia natal: Correcaminos, Amparo & the gang i Amparamos el blues. Però serà al barri madrileny de Lavapiés on va néixer Amparanoia, gràcies a la insistència de Manu Chao. El blues, el soul, boleros, ranxeres, rumbes, música popular sudamericana..., cap estil musical està lliure de ser utilitzat per l’artista i barrejat amb melodies de l’altra punta del món. El darrer fruit d’aquesta coctelera, “La vida te da”, es presentarà al públic sabadellenc.
Dissabte 2, 01.00 h. / Esplanada del Parc Catalunya
A tu què et dóna la vida?
L'oportunitat d'expressar-me, créixer i aprendre amb la música, de poder cantar i de triar el meu camí.
El disc inclou una cançó en català, "Somnis". Com sorgeix aquesta aventura de cantar en català?
La cançó "Somnis" ve d'una anècdota de les meves classes de català. El professor em va dir que a final del curs hauria de fer una cançó. La vaig fer i al final va ser triada per a l'àlbum. M'agrada cantar i compondre en altres llengües, és una manera de mostrar el meu respecte i el meu agraïment al poble català.
La música dels balcans apareix en discos anteriors, però aquí es barreja amb la mexicana i és curiós els punts en contacte que tenen. Com se't va ocórrer?
Ho faig amb tots els estils, al reggae li poso tumbadores; al bolero, guitarres elèctriques; al ska, pandereta. M'agrada intentar buscar els punts en comú, la barreja.
Per què esculls la versió de la cançó de Bob Marley "Redemption song" para tancar el disc?
Tanca el disc perquè és la ultima que vaig gravar. Bob Marley, perquè en cada disc havia una versió a un músic que m'ha influenciat i li tocava a ell. I "Redemption song" perquè és una lletra increïble i de les primeres cançons que vaig aprendre amb la guitarra. En fi, moltes raons, ja ja.
En anteriors discos has comptat amb la col·laboració d'amics com Manu Chao, Jabier Muguruza, Tonino Carotone. Quines col·laboracions trobem en "La vida te da"?
En la part de bonus tracks estan tots els col·laboradors amb els quals vam fer una cançó per a aquest tema, aquesta David Porta "El Rubio", Dani "Macaco", Thomas Rundquist "Dhira", Pintxa, Kaki Arkarazo, Mimi Maura, Vesco Kunchev, Juanlu, Sheyla... Ah! i Joan *Garriga que col·labora en tot l'àlbum amb l'acordió i cors.
La gira et durà a diferents llocs d'Espanya, però també França. Com és l'acollida d'aquesta música tan llatina en el país veí?
A França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica... fa cinc anys que treballem regularment i cada vegada amb més public i en festivals més importants. La nostra gran sorpresa és poder anar a Canadà, Mèxic, Argentina, on hem estat només una vegada, però hi ha una molt bona acollida i moltes invitacions per tornar-hi. Les gires són cada vegada mes internacionals i la veritat és que treballem molt motivats gràcies a tots aquests públics.
Fem un viatge al passat. Què fa que Amparo li envolti la música ja des de molt petita?
Vaig néixer i créixer al sud, en una família molt musical, però no de músics. A la cuina, la meva mama escoltava a Machín; el meu pare al saló, a Manolo Caracol i Camarón; els meus germans, uns a Led Zeppelin, d'altres, Bob Marley, Pink Floyd... Jo vaig començar amb el punk però cantava blues i, en començar a fer les meves pròpies cançons, van aparèixer totes aquestes influències barrejades. Això és Amparanoia.
Com va influir la coincidència en espai i temps amb Manu Caho a Malasaña a l'hora de crear Amparanoia?
Ell em va dir que havia de gravar aquests temes i ensenyar-los pel món. Jo només volia cantar en clubs a l'estil de Billie Holliday: un lloc fix on vinguessin a escoltar-me. Però ell em va convèncer i em va fer veure que calia provar altres camins, vaig firmar el meu primer contracte... i fins a avui. Quanta raó tenia! (riu)
La trobada a Lió amb els fundadors de Macaco i Dusminguet també va ser essencial, no?
Eren els nostres primers concerts com Amparanoia i el disc acabava de sortir. Ells venien amb els seus projectes al cap. Conèixer en Dani i en Joan ha estat molt important, em va unir a Barcelona, vaig conèixer a altra gent a través d'ells i m'alegro sempre dels seus triomfs, dels seus discos, dels seus concerts.
El viatge a Mèxic en l'any 2000 és crucial i un punt d'inflexió en la teva carrera. Quin va ser la teva experiència vital en el país mexicà?
En aquesta època jo caminava molt desil·lusionada amb l'esquerra, amb els moviments socials, les cases ocupades... Trobar el Moviment Zapatista em va donar una llum d'esperança, una filosofia que sempre havia tingut i que veus reflectida i duta a la pràctica. Admiro els moviments indígenes per la seva humilitat, la seva valentia i el seu coratge. Això em dóna força en el meu dia a dia, en la meva lluita personal i en la meva visió amb els problemes d'aquest món.
El mestissatge musical és el futur? Ha de ser el mirall de la societat més intercultural que tenim?
Crec que sempre hem barrejat i fusionat les coses, perquè l'ésser humà sempre ha estat en moviment. Ara els moviments són majors, més fusió en tot, el menjar, la música, les llengües... És l'època que estem vivint.
Quins són les paranoies d'Amparo Sánchez? Evolucionen amb el temps o es queden aquí pels anys dels anys?
Les paranoies van mutant. Al principi volia tenir un projecte per a fer les meves paranoies musicals. Ara ja ho tinc i les vaig fent, però vull fer millors cançons, créixer com cantant, com guitarrista, seguir aprenent, no oblidar mai què és el més important…
Quins projectes futurs tens previstos?
Al setembre seguim de gira per Europa. A l'octubre tenim enregistraments i col·laboracions pendents. Al novembre, Llatino-amèrica i dates de comiat. I s'acaba el 2006. L'any vinent, toca visitar països nous i reunir els temes que ja vaig escrivint per a pensar en un nou àlbum.
>> Ivanna Vallespín
