En Joan Pera sent un gran amor i respecte per l'ambient que es viu als mercats de tota la vida. I d'aquí va sorgir la història de La Glòria del mercat, l'obra de teatre que ha escrit. També és conegut per ser la veu del genial director nord-americà Woody Allen, a qui dobla des de fa uns 20 anys. El 2007 ha estat per l'actor un any ple d'activitats i sense una estona per descansar. I serà aquest mateix divendres quan podrem gaudir a Sabadell del seu humor, únic i original. Joan Pera és el pregoner de la Festa Major.

Amb el Paco ara fa 14 anys que vam començar a treballar junts. M'agradava molt com a actor, és d’aquell estil de teatre directe, popular, participatiu amb la gent. I a mi sempre m'ha agradat molt aquest tipus de teatre. Aquest tipus d'actors que connecten amb el públic i que fan que tots s'ho passin bé. Però mai no vaig pensar que treballaria amb ell. Tot va ser quan estrenava una comèdia amb Focus, que es deia No et vesteixis per sopar i va funcionar molt bé. D'altra banda, Focus també tenia una funció amb el Paco Morán al teatre i un dia van pensar que estaria bé ajuntar-nos a tots dos, amb la combinació que un és castellà i l'altre és català. El primer que vam fer era una comèdia per conèixer-nos i se'ns va fer estrany per tots dos, va ser com una mena de prova mútua. Després, la cosa va eclosionar de tal manera, ens trobàvem tan bé dalt de l'escenari el Paco i jo, tot i que som absolutament diferents. La cosa va anar tan bé que vam continuar treballant plegats, fins el dia d'avui.

Sí. Fa uns 20 anys que doblo el Woody Allen i sempre hi ha hagut una estranya similitud entre el Woody i jo. És veritat que tu veus la pel·lícula doblada i sembla que sigui la seva veu perquè a mi també m'ho sembla. De vegades li deien: "A Barcelona hi ha un paio que s'assembla molt a tu", però tampoc no és que l'imiti. Així que recordem que tots dos som baixets i tenim ulleres i, no sé per què, deu ser la meva manera de fer que amb lo que ell fa, lliga molt bé. Com li van dir això es va quedar una mica encuriosit i un cop que va venir per Barcelona va demanar per conèixer-me. També quan li van donar la medalla de Barcelona també ens vam trobar perquè ell va demanar que hi fos jo. Ha estat una experiència molt bonica.

Sí, jo suposo que això ho deu donar l'altura. A la gent que som baixeta, com nosaltres dos, sempre tenim por que se'ns caigui el cel sobre el cap, com deia aquell. I d'aquí venen les nostres manies del tipus: ara no em trobo bé, ara tinc mal de ventre, ara què em passarà, ara tinc maldecap… És hipocondria que tots dos tenim. Potser tenim alguna altra raresa, però aquesta és la principal. Jo no tinc massa temps per tenir gaires més rareses.

A última hora, no sé si arribaré a sortir perquè la cosa ha anat molt precipitada. La idea era que jo fes una pinzellada, tipus Hitchcock. Però ha quedat tot una mica diluït. També és cert que el Woody Allen de tracte personal i a nivell de director ha de ser diferent, l'home té les seves preocupacions i jo tampoc no volia forçar la història, em fa vergonya haver de recordar-li. Ja veurem, però de moment no hi surto.

Aquest ha estat un dels anys més convulsos de la meva vida, ha estat dels més feiners. S'ha posat malalt el Paco Morán, he fet El show, cosa que m'agrada molt perquè estic molt còmode i em sento molt bé parlant amb la gent, he estrenat Oscar amb l'angoixa de no saber què passarà després de dos anys sense el Paco, que al final ha resultat un èxit, el Woody em proposa sortir a la pel·lícula, surto a El cor de la ciutat, estrenen una comèdia meva… De fet, a mi em fa vergonya, preferiria que no sapiguessin que és meva. És una comèdia que agrada molt i fa molta gràcia, diuen. Tot plegat, és un any convuls d'èxits i fracassos, amunt i avall i no paro de treballar. Ara que volia aturar-me una mica i poder mirar les coses amb una certa perspectiva, ha estat un any amb molta feina. Hem acabat al juliol amb Oscar a Barcelona i hem fet bolos cada dia. I, a sobre, el pregó de Sabadell, que és la cirereta, que ens han cridat perquè ans aprecien, algo tenim guanyat, ja!

No és la seva biografia, sinó que és la biografia del mercat, de totes aquelles dones que jo vaig conèixer. És una comèdia que està escrita com a monòleg, en la qual hi surten molts personatges, la venedora del costat, la de l'altre costat, la de davant, la de darrere, cadascuna amb les seves problemàtiques, dintre d'una vida gloriosa i magnífica que és la vida del mercat. Pretén ser una crida d'alerta, que no se'ns perdi perquè allò sí que era vida. Està molt bé comprar en el súper, però la vida, la comunicació, el veure passar la gent, la relació humana que existeix al mercat, així com també la gran qualitat dels productes. Ara tot s'ha globalitzat molt: totes les cireres són de Xile, els cabdells són de Tudela… En el mercat podies trobar mongetes d'aquí al costat, cireres de Sant Vicenç i uns bons rovellons del Maresme. Jo vaig viure una època gloriosa dels mercats, on cada dia hi havia més coses, cada dia era una mica més bo.

Aquesta vegada en Paco no podrà venir, ara està convalescent i li han recomanat estar una temporada fora dels escenaris. Llavors, m'encarregaré jo sol. Ens ho van comunicar abans de començar l'estiu, si ens faria il·lusió fer el pregó de Sabadell i estem encantats de la vida, tant ell com jo. Ara em trobo que ell encara no s'ha recuperat del tot i no podrà venir.

És un cop fort, una impressió molt forta, perquè una cosa és que vagis a fer el pregó d'un poblet d'estiuejants, i una altra cosa molt diferent és fer-ho a Sabadell. És una ciutat molt emblemàtica a Catalunya, molt concreta, amb molta importància. Aleshores, per força haig d'intentar quedar bé amb una ciutat amb la què és difícil quedar bé perquè és molt complexa, teniu moltes coses, i jo només tinc una mica de gracieta. Però ho intentaré, ja el tinc escrit, el passaré a les autoritats perquè se'l mirin i intentaré quedar bé. També tens les relacions personals amb la ciutat, a Sabadell jo he vingut molt. Recordo la primera vegada que vaig venir amb el Morán al Teatre La Faràndula, un teatre emblemàtic a Catalunya, amb més de 1.000 localitats, em preguntava si seria ple perquè, en teatre, Sabadell ha estat una de les ciutats que ha entès més sempre, i això ho feia molt delicat. Quan vam arribar, vaig preguntar a la taquilla si estava ple i em van dir que no. Vaig pensar: "Gràcies a Déu!", i em van dir que faltaven 12 entrades a dues hores per començar la funció. I ara em trobo que haig de buscar coses per parlar de Sabadell. Per exemple, a l'Enciclopèdia Catalana diu moltes coses, de Sabadell. Hi parla sempre del nombre de treballadors que hi havia cada any, des del 1800. O sigui, que és una ciutat on treballeu molt. També em va fer molta gràcia que és un dels llocs de tot el país que hi ha més dones treballadores, més dones que han treballat a la fàbrica, i això ho destacaré en el pregó.